BELLESES ARBITRÀRIES

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s?eleva fins a l?extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d?aquest llibre. Una imatge i l?altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l?esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s?ha construït la nostra vida quan parla de ?la terra de tots els nostres morts? que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s?endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint ?la darrera apropiació del buit.? I parla, en tercer lloc, d?una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels ?Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.?No penséssiu, però, que Miret s?oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s?apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença ?De menuda t?agradava menjar magranes...?, un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d?aquells instants que gairebé tot s?atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d?una poesia essencial i neta d?ornaments innecessaris que m?interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del ?Diàleg de la llumamb l?ombra? cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l?aliment i la bellesa...