Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), i en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la participació del feixisme romanès i de l’ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps, ella d’un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Paul Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a una tal empresa. També el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’una estada a Bucarest i d’una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.
De llindar en llindar (1955) va suposar la consagració definitiva del poeta, després de Cascall i memòria (1953) i del seu poema més famós i polèmic, la «Fuga de la mort». Tenim a les mans un llibre frontissa, situat entre la revulsió i la densitat del primer recull i l’abstracció despullada i la reflexivitat de Reixes de llenguatge (1959). Però alhora hi tenim un llibre combatiu; no només pel seu enfondiment en allò que es defugia o se silenciava —els camps d’extermini, l’antisemitisme persistent i les responsabilitats dels poetes i dels filòsofs en l’esdeveniment, així com de l’Església i de la població alemanya—, sinó també per les rèpliques que Celan adreça aquí a tots els fronts: la filosofia de Heidegger, la crítica cultural d’Adorno i les acusacions de plagi de Claire Goll. Tot i que el llibre és dedicat a la seva dona Gisèle, és impossible no veure també en alguns poemes l’obsessió per un diàleg mantingut amb la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.
Ara podem llegir, per fi, tot un llibre seu d’una tirada i acostar-nos a la seva poesia de la mà d’Arnau Pons, que hi treballa des de fa prop de vint anys, i, des del 2001, en estreta col·laboració amb l’intèrpret que més justícia li ha fet, Jean Bollack.
