LLUM DEL FAR, LA

La poética de Miquel Catalá, així ho vam comprobar en els llibres anteiors, naix de la contemplació i de levocació; pero no ens enganyem, el nostre poeta no es una persona que bada, que sencanta i que, tard o dhora, es desencanta, perqué la seua mirada contemplativa, que evoca un paisate concret o una persona, el porta sovint a la reflexió i després al cant. Un cant que de vegades está construit amb elements onirics carregats de tendresa, pero que pot ser, arribat el moment, fins i tot un cant indignat. Catalá es conscient que aquest no es un mon de fantasía, massa pocavergnyes lhabiten perqué així fora. I dins del seu realisme intimista, tocat amb elements magic, que ha practicat en la seua obra, ha anat fent apareixer Lesbos d’un cert compomis social que el lliga a l’obra d’autors com ara Pablo Neruda o Vicent Anres Estelles.
(…) El poeta es un home feliç, que no simple, ja que ha estat capaç de trovar una llum, la d’un far, que il-lumina el seu camí….