DIUEN...

En Josep Vallès era un enamorat dels llocs propers on podia arribar-se des de casa sense fer cap preparatiu especial. Revisitava espais amb assiduïtat, observava els canvis que hi produïen les estacions de l'any i observava les petites coses que només un gran coneixedor de l'indret sap observar. En deixava constància a la menuda càmera fotogràfica domèstica que duia sempre a la butxaca. Un pic a casa, es remirava les imatges i, sabedor del meu gust per la natura, me n'enviava alguna. Em vaig adonar que totes tenien un tret comú, totes recollien allò que potser veiem cada dia i que passem per alt, i totes em feien venir records d'alguna cosa que havia sentit explicar, que havia experimentat en primera persona o simplement m'esmolaven la imaginació i feien néixer una narració. Vaig explicar al Josep el que em passava amb les seves fotos, li vaig passar els meus textos i es va engrescar a continuar captant petites coses de l'entorn. I jo a escriure sobre elles. Teníem a prop l'entranyable record del primer llibre que vam fer plegats, Poemes de pedra seca. Sense adornar-nos-en vam acabar el segon, Diuen...
Tot això va passar poc abans que la malaltia ens el fes record i ànima de la pedra seca dels indrets que ell estimarà per sempre.