VERDETA VOLIA VOLAR

Verdeta havia nascut un matí de primavera, quan els primers raigs de sol acabaven de fondre les filagarses de boira mandrosa que s’entestaven a enganxar-se a les capçades dels roures de la plana. Havia tret el nasset esporuguit de l’interior del borró i, a poc a poc, provava de lliurar-se de la capsa que l’havia protegit durant tant de temps. Però no va ser fins al cap d’un parell de dies que va gosar obrir els ulls, quan li va semblar que ja estava prou acostumada a aquella llum intensa que li escalfava la pell i li provocava un agradable pessigolleig a les parpelles. ~ Primer va obrir un ull, després l’altre, amb molt de compte, i el que va veure la va deixar completament bocabadada. Des de l’últim branquilló de la cinquena branca de la dreta, res no podia impedir-li de contemplar l’estesa de camps verds guarnits de tant en tant amb un roure com el seu que, ran de marge, semblava vigilar el sembrat. Estava tan meravellada que va trigar una bona estona a fer el darrer badall abans d’acabar de desplegar tot el seu cosset menut, encara cobert d’una mena de borrissol blanquinós. Llavors es va adonar que no estava sola, sinó envoltada de milers i milers de germanetes que se la miraven encuriosides. Va sentir un punt de vergonya i, si no fos perquè era una fulleta tan tendra, s’hauria enrojolat una mica. Va provar de dir alguna cosa, però es va adonar que no sabia parlar, que no sabia com fer-ho, perquè aquesta resulta una tasca una mica difícil que vol un temps d’aprenentatge...