DÈMENS

MÀRIUS SAMPERE (Barcelona, 1928), és, segurament, el poeta viu més important que el nostre segle xx ha llegat al xxi. La seva veu, fruit d’un apropament autodidacte marcat per la lectura en diversos idiomes, per la mirada del fotògraf professional i per la sensibilitat del músic (va cursar estudis superiors de música i va ser compositor i lletrista del Grup Strop), és d’una singularitat microcòsmica, on llengua i temàtica eclosionen en una manera sorprenent de dir el món i alhora sacsejar-lo. A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb l’ordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il·lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina.

Aquest Dèmens respon a la impossibilitat, fent-la possible, d’alçar la veu poètica després del monument verbal i de pensament que va ser L’esfera insomne (Premi Lletra d’Or 2016). Aquí, també, tot es desborda i s’excedeix en una aparença de caos on Sampere ordena i limita la seva visió més del viure que del món, no només des de la seva lucidesa al·lucinada sinó des d’una genialitat a la qual ja no li encaixa cap mordassa expressiva ni semàntica.