LLIBRE D'ELIONOR, EL

El llibre d’Elionor s’estructura en tres seqüències de 13 breus capítols cadascuna i encapçalades per una cita del Llibre de Job, que ens dona idea de l’evolució interna del personatge principal des de el patiment més irracional, el qüestionament d’aquest dolor i l’arribada a una mena d’alliberament on Elionor recupera una certa serenitat en la percepció del món i d’ella mateixa. Elionor és nom de reina. Medieval. Elionor d’Aquitània, reina de França i d’Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca. Elionor de Sicília, reina de la Corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, posseïdora d’una bona biblioteca. L’Elionor del llibre no és reina, però llegeix. Dotada d’una sensibilitat molt fina, percep coses que la majoria de la gent no veu. Com a totes les persones, la vida li planta al davant destrets que la trasbalsen enmig de les accions més quotidianes: quan surt a passeig, si visita uns amics o pren una copa en un bar. Influenciada potser per la lectura bíblica, primer hi reacciona amb sorpresa, abnegació i paciència, però a poc a poc es va traient la crosta de la submissió de dins.

Els afanys i sofrences de l’Elionor es mostren en circumstàncies davant les quals la nostra fràgil protagonista no és capaç de reaccionar o de prendre decisions, circumstàncies de caire surrealista que van més enllà de les vivències quotidianes i l’arrel de la vida de cada dia. L’Elionor percep un món que la sobrepassa i la immobilitza. En la segona part trobem una Elionor que comença a qüestionar les seves visions. Es pregunta si hi ha lloc per a l’esperança i per a la felicitat en aquest món esgavellat que continua presentant-li esdeveniments que només ella pot percebre però amb el qual dialoga des d’una posició més crítica.

Finalment, l’Elionor aprèn a enfrontar-se a les contingències que li sobrevenen a través de la intel·ligència, d’un saber primordial que li permet el retorn a un cert ordre i una mena de felicitat. El patiment, l’esperança i la saviesa són les tres fases del camí que segueix l’Elionor fins a la serenitat.

Antònia Carré aconsegueix introduir el lector en una atmosfera onírica, salvatge i cruel a vegades però sempre carregada de bellesa i d’emoció, que pràcticament obliga a estimar, a encoratjar aquesta Elionor fràgil i alhora forta que ens fa veure el que no veiem o no volem veure. Carré basteix un retaule amb escenes que per si soles podrien ser un quadre, però que llegides en ordre conformen la història vital de la protagonista: la transformació de la realitat en un món oníric que tant pot ser amenaçador com rutilant.