Un llibre d influxos. Si, de fletxes que convergeixen, de fils que es creuen, de noms que ressonen en el teu magí com una campana i que conflueixen com fletxes, amb fets coneguts, i connecten amb centenars de dades, noms i neologismes que desconeixies. Paula Recio embasta amb tenacitat un entramat d històries, persones, col lectius que van ser, són i volen ser. ( ) Des-generades és, com els amagatalls dels influxos, moltes coses alhora. És, per damunt de tot, un relat del nostre temps. El punt de partida és la identitat –física, moral, sexual, ciutadana—i la recerca que ens ocupa tota la vida, però de seguida, els seus corrents d energia es ramifiquen cap a indrets paral lels, col laterals, incendiats d interès, de preguntes, d incerteses, de moltes obres i tantes altres presències. Indrets com la ciutat, és clar. Barcelona –ho testimonia el subtítol– és protagonista. [Fragment del pròleg de Toni Vall i Karsunke] En termes vitals, Des-generades és una obra que abasta les obsessions d un període lívid de la contracultura posfeminsta i que fa un diagnòstic de la situació històrica de la Barcelona dels anys 2000. L obra, mitjançant un complicat entramat d històries personals i verídiques que tenen com a punt de partida el cas 4F –Ciutat morta i Patricia Heras– desgrana, a poc a poc, la raó de ser –i de la desaparició– del postporno barcelonès. Teoria queer. Teoria de la interseccionalitat. Teoria de la tecnologia de gènere. Teoria poscolonial. Concepte de corporeïtat. Teoria del poder i de subjectivació. Des del manistream a l underground, l obra mapeja l escena postpornogràfica barcelonina i dóna sentit a aquestes paraules del que va ser, i avui ja no és, però considerant el que s ha aconseguit. Així, testimonia la muntanya russa que va comportar l esdeveniment de sexualitats alternatives a Barcelona i a palpable pèrdua de llibertats a la que s ha vist sotmesa la ciutadania al llarg dels anys: tot, al final, un joc en què molts interessos van prendre part. Recio, com moltes altres autores, exemplifica amb la seva obra el fet de renegar d una pròpia cultura: formal, burgesa i elitista que, rere les seves façanes, amaga misèria –estètica, moral i cívica. I, com diu Maria Llopis, ho fa combinant el treball d activista a peu de carrer amb el treball teòric-acadèmic. Tal com succeí.
