L’augment del preu de l’habitatge entre els darrers anys del segle XX i els primers d’aquest segle va fer que, esperonat per l’especulació, el mercat immobiliari no se centrara només en la compravenda de cases, sinó que feu aparèixer, com la tardor els bolets, els anomenats «Programes d’Actuació Integrada» (els PAI), uns plans urbanístics recollits en la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística de la Generalitat Valenciana de 1994, en què l’«urbanitzador» (una gran empresa constructora o una associació temporal d’empreses creada a correcuita per la perspectiva d’un enriquiment fàcil i ràpid) tenia unes potestats tan àmplies que els propietaris dels terrenys afectats per aquella actuació esdevenien en realitat veritables «damnificats» dels programes. Com era d’esperar, aquelles pràctiques van produir una polèmica, social, política i jurídica que obligaria, el 2005, a substituir aquella llei per una de nova que, tanmateix, tot i les peticions dels afectats pels programes, no gosava derogar-los.
Quan cap al 2008 es va desinflar la bombolla immobiliària, moltes d’aquelles intervencions quedaren paralitzades o no arribaren a iniciar-se, deixant un paisatge desolat, territori de ningú, que ja no era ni camp ni ciutat. És en aquests indrets, precisament, on es centren les fotografies de la sèrie #onacabaelpoble. Una sèrie que Francesc Vera va realitzar entre l’abril del 2015 i el desembre del 2016 al voltant de diferents PAI que no arribaren a concretar-se, tot emprant per a la captura de les imatges un iPhone 5 amb l’app Hipstamatic.
Tot i estar pensada per compartir imatges en les xarxes socials (per això el hastag que dona nom a la sèrie), Hipstamatic és una aplicació en què cal seleccionar a priori, abans de realitzar cap captura, una determinada combinació d’òptica i de pel·lícula (és clar que virtuals) que produeixen un determinat efecte visual. Després de diverses provatures, el fotògraf va trobar que mitjançant la combinació de l’«objectiu» Jane i la «pel•lícula» Claunch 72 monochrome, s’obtenia el resultat plàstic que millor s’adaptava als motius que fotografiava.
Malgrat l’estil documental de la sèrie, #onacabaelpoble ens proporciona, a través de la personal mirada de l’autor, una reflexió plàstica i estètica sobre un dels aspectes més controvertits de l’urbanisme depredador de la nostra època.
Als antípodes de les postals de crepuscles, dels paisatges bucòlics, de les composicions embafoses que trobem arreu, Vera extrau art dels racons més proscrits, desprestigiats i ocults de la ciutat, i demostra, una vegada més, que l’encant no resideix en l’objecte, sinó en la mirada. No en el tema, sinó en el tractament del tema. (Manuel Baixauli)
Vera utilitza aquest ull cibernètic universal amb què ens ha dotat la societat de consum exactament com utilitzem els nostres ulls biològics, acceptant les limitacions que la natura ens imposa en tant que espècie i en tant que individus, tal com acceptem la nostra miopia o qualsevol altra deficiència visual. Però descarta, això sí, i això és l’important, les maneres de mirar imposades, despulla la càmera del mòbil de prejudicis i la converteix en un ull nu. (Joan Dolç)
«On acaba el poble» és un títol apropiat. Semblaria, a primera vista, que demanar on acaba el poble és el mateix que demanar on comença. I no. Perquè tothom sap que ara als pobles s’entra sempre per una rotonda, o per un seguit de rotondes. I això val per a qualsevol poble i per a qualsevol ciutat del nostre entorn, com una maledicció. (Xavier Serra)
