MÓN D'AHIR #23

Els antics grecs anomenaven skándalon les trampes per capturar peixos, i després, per extensió, tota mena d’esculls i obstacles per a les embarcacions. Els romans van adoptar el mot —scandalum— donant-li un sentit més figurat, que és també el del nostre escàndol: una conducta poc moral, digna d’oprobi, decepció i condemna pública. L’etimologia ens indica, doncs, que les actituds «escandaloses» no són només incorrectes o malignes; el que les caracteritza per damunt de tot és que són un obstacle (fins i tot una trampa) que encalla o entrebanca la trajectòria d’un individu o d’un col·lectiu amb poder, a causa de la sorpresa i l’enuig que provoca en els seus semblants. Des d’aleshores, l’opinió pública ha estat una eina democràtica i a la vegada una trampa al servei d’interessos corporatius (o dels estats) que utilitzen la propaganda, la manipulació dels fets i de la Història, la injúria o les campanyes de desprestigi per afavorir determinats individus i idees, i ensorrar-ne d’altres. En temps de Twitter, no cal entrar en més detalls.