EMBASTES I PIRIPIUS

Embastes i piripius és el segon dietari d’una trilogia, que comença simbòlicament el 1999 amb la recuperació atzarosa de la relació amb Lluís M. Xirinacs i arriba fins a l’estiu de l’any 2007, amb la seva mort, el seu «lliurament» final. Xirinacs és el mestre i el germà gran, el referent espiritual i intel·lectual, el model de compromís i coherència cíviques, fins al punt que els dos itineraris s’entrecreuen fraternalment i s’enriqueixen. Són vuit anys intensos amb el naixement del fill, les malalties pròpies i les dels éssers estimats, la jubilació, els morts de l’entorn
familiar, les decepcions de la política, l’entrada com a conseller de la Caixa en representació de l’Ateneu Barcelonès, etc. No es tracta, com diu l’autor mateix, d’una segona part. Aquest
dietari mostra una personalitat molt més ben construïda que el primer, i gosaríem dir que molt més satisfeta: la d’algú que farà de les seves creences i de les seves conviccions el complement vital al rigor i l’autoexigència literària.