Escriu poesia en forma de teatre (Do’m, Monòleg del perdó), amb forma d’article (El poble del costat), de forma de dietari (Diari d’Escània), agafant forma d’assaig (assagets, Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall ‘Soleiada’) i forma de poesia (Calç, Canaris fosforescents, El nus la flor…), a més d’un llibre amb sense forma (Uh). Darrerament ha recollit els poemes llargs (Plaça Raspall, etc.) al volum Soliloquis de nyigui-nyogui. Part de l’obra ha sortit en enregistraments amb músics com P. Comelade, F. Gasull, els Triulet o Don Simon & Telefunken, i té força difusió en persona en recitacions en tota mena d’àmbits. Al costat d’això, fa feina de literat amb estudis i edicions de Girbal Jaume, Vallmitjana, Vilacasas, Vinyoli, Verdaguer, Víctor Català i altres.
«Vaig escriure els Coltells el 1997, just quan havia tornat a insta?lar-me a Barcelona després d’uns anys a Berlín. Vam trobar un pis a l’extrema esquerra de l’eixample, com es veu en algun dels versos del llibre. També hi ha el retrobament amb el món escalenc de can Figueres, i el ròssec encara berlinès, i més coses. Els Coltells s’havien publicat el 1998 i ara els reprenc havent-hi fet uns quants retocs, petits i pocs. Hi he afegit una mica de puntuació, només una mica, en els casos en què una coma o dos punts ajuden a aclarir un punt. Amb els vint-i-pocs anys que han passat, hi ha dos o tres versos que parlen de coses que ja no hi són (com la sagrada família de quan era quasi tota de Gaudí) però la majoria són tan vigents o tan anacrònics avui com el primer dia».
