Poeta i traductor. Va començar a encetar l’angoixa de la poesia amb la publicació, l’any 2004, del llibre Cap a un dic sec. Des d’aleshores ha tret a la llum (difusa: al capdavall parlem de poesia!) Desdiments (2006), Apropiacions degudes & Cia (2007), El Càcol (2015) i Preqüela (2017). Com a traductor ha traduït obres de Clarice Lispector, Graciliano Ramos, Lima Barreto, Marilene Felinto, Rubem Fonseca, Daniel Galera, Cristovão Tezza, Milton Hatoum, Josué Guimarães, Maria Valéria Rezende, Armando Freitas Filho, Hilda Hilst o Paulo Leminski. Com a torna li agradaria fer saber que també ha publicat dos reculls de poemes al Brasil, escrits directament en portuguès: Gambiarras (2020) i Declaração de tensões (2023).
«Josep Domènech Ponsatí s’avança al canvi anunciat i s’acala (que no vol dir ajupir-se, vol dir fer-se fort en la imatge poètica (perdó) de la cala, ço és el reducte, contrafort a l’esquena, en marc davant, quatre pams de sorra (de paper d’esbós) sota els peus, l’animalitat desperta, la paraulitat experta, el rol superat i una pell memento colrada i tot just inaugurada amb quatre frases tatuades per la mòria de la seva memòria particular): Jotadepé ja sap que el palimpsest (és a dir, un text doble, doblat, sobreposat, dos orígens, un sol suport, un, dos, un, dos, U) serà el pa de cada dia i amb el llibre que tu, lector, tens a les mans, t’ho diu». (de l’epíleg d’Adrià Pujol)
