En els dinou relats de Línia 1 es barregen situacions diàries d’aquest temps nostre, inquietant i desenraonat. Unes són dramàtiques, d’altres estan tractades amb humor, amb un lleuger sarcasme i, de vegades, amb una acidesa que fins i tot ens pot punxar molt endins. Línia 1 és una rècula de vagons atapeïts de vides i d’històries que fan de testimonis d’una època en què, com en anteriors moments que ha viscut la nostra civilització, s’aconsegueix convertir en còmplice de la indignitat la mateixa població que n’és víctima, invocant els principis abstractes de la modernitat i la tecnologia.
Els personatges que transiten per aquestes pàgines són fàcilment identificables. Som nosaltres mateixos, amb la nostra vanitat, amb la nostra devoció per l’aparença, amb les nostres roïneses, amb la nostra covardia i també amb les nostres heroïcitats. Tots vulnerables i esclaus d’unes circumstàncies que algú controla per nosaltres.
La línia 1 és la línia de metro més antiga de la ciutat, la més llarga, la més transitada, la més massificada, la més saturada, la més bruta. Però la que ens fa transitar per més trossos de la història. Espectadora d’aquest present, un període en què sembla que s’hagin d’acabar moltes coses, en què n’hagin de començar unes altres que no acaben d’arribar mai, però. Un temps vacu, artificiós, de cinisme i de mentides, d’atrevides ignoràncies, en què els honrats estan massa afligits pel fracàs, la debilitat i la incertesa; i en què la moral és una simple entrada a la Viquipèdia. En què només ens queda la ironia com a forma de resistència.
