Aquest nou llibre de Maria Wallace —el segon únicament en català després d’Omplint de veu el buit– concep, en bona part, un més enllà múltiple i divers: altres realitats que afloren, un món que viu en algun altre lloc, indrets desconeguts, l’anhel d’un horitzó al dellà de l’horitzó, la immensitat de l’univers; tots ells mostrant el valor espiritual, de silenci i pau fugissers, de la seva poesia. (…) També s’hi albira, en aquesta cinquantena de poemes, un més enllà vital, pretèrit: la terra de la infantesa de la persona que hi ha darrere el seu nom poètic, que és també un lloc llunya` i podríem dir que inabastable, desplaçat de tot. (…)
La veu poètica que habita aquest trencadís d’invencions, no oblida tampoc el més aquí, el sòl que trepitja: les terres, a voltes vastes i ermes, i a voltes mil·lenàries i agullonades per les inclemències naturals i humanes, d’Irlanda, a les quals ret homenatge o exalça; o la realitat palpable, l’ara i l’aquí fet també d’un trencadís que cal inventar a cada instant, les coses materials i sovint petites i delicades, els éssers vius del regne natural. (…)
Una poesia com un vent suau de mar, sempre a mig camí d’allò que va ser i d’allò que podria haver estat, com si les diferents superfícies de la realitat tinguessin la capacitat de fondre’s sobre una sola tela.
(Del prólogo de Elm Puig)
