Un terrabastall, una desfeta, una tragèdia… la guerra civil, i mai direm que la guerra és civilitzada; significà la fi de moltes coses i el principi de la fi de moltes altres. Vides esquerdades, esperances impossibles, somnis estroncats, capgirats, eliminats, arrabassats per l’egoisme, per la supèrbia, per la vanitat, pel fanatisme més absurd i perillós, aquell en el qual un home es pensa que té la raó absoluta i que ha d’imposar-la, siga com siga, als altres. Hi ha, però, bona gent, gent honesta que es resistirà com puga al bàrbar i a la barbàrie. Lluc de l’Aladrac, en El viatge dels novençans —la segona part de la trilogia que Ollé encetà amb L’escamot de la nit serrada—, torna a escena. Si en la primera de les novel·les assistim al record que fa el pastor de l’Aladrac, i posseeix Lluc un tarannà —els valors que ens fan ser com som— fonamental en l’imaginari d’Ollé, d’un episodi en el qual ajudà un escamot de soldats republicans, en aquesta, a partir d’una història referida pel seu nebot, retornem a trobar aquella mestria narrativa i exuberància lingüística capaç de transportar-nos més enllà de la lectura a una sèrie de mons ja quasi bé desapareguts on regnaven paraules i aromes, animals i plantes i sobretot algunes persones a qui Ollé rendeix homenatge.
