NOSTÀLGIA DE LA LLUM

Elogiada per guanyadors del Nobel, com ara T. S. Eliot o Eugenio Montale, Antonia Pozzi ha estat considerada una de les veus més originals de la literatura italiana moderna tot i no haver publicat mai res en vida. La seva obra, que veié la llum anys després que se suïcidàs el 1938, amb només vint-i-sis anys, demostra que visqué la poesia “com les venes viuen de la sang”. Els seus són uns versos plens de musicalitat que oscil·len entre la vida terrenal i l’espiritualitat; entre la contemplació d’una natura indesxifrable i l’ombra inesquivable de la mort, que ressona de forma escruixidora en els poemes en què la jove conversa amb els seus fills nonats.

La puresa del so i de la imatge d’aquesta extensa antologia, formada per més de cent setanta poemes, es pot llegir com una mena de biografia de l’ànima humana; o, si més no, com un itinerari a través de ferides insondables i que, contra tot pronòstic, ens porta cap a la llum redemptora.