ENTRE LES ILLES MEDES I ARIEL

«Pau Casals va aconseguir dur a terme un dels projectes artístics més extraordinaris de la història contemporània a Catalunya. Com altres músics i personalitats de la seva època, estava convençut que el país i la seva capital necessitaven una orquestra simfònica estable que anés més enllà de la cultura lírica dels teatres, de l entreteniment alegre del ball i del lleure refinat als cafès i als balnearis. Perquè segons la seva consideració calia que els intèrprets i els oients toquessin i escoltessin regularment les simfonies, els concerts, els poemes simfònics, les obertures i tota la resta de repertori clàssic i romàntic que omplia la programació de les millors sales de concert europees i americanes. Creien que sense una orquestra simfònica de primer nivell ni Barcelona ni Catalunya no arribarien a ser mai modernes i civilitzades. I, en aquest sentit, el pas endavant de Casals va ser decisiu. Aquest llibre s emmarca en els estudis de la professió de músic que fa anys que inquieten l autor, amb l objectiu de donar protagonisme històric als intèrprets, més enllà dels grans directors i dels solistes reputats. (...) ha obert camí explicant la vessant musical més avantguardista de l orquestra, amb l atenció posada sempre en els seus protagonistes, donant cos i personalitat a un tema que podria haver quedat eteri o abstracte. I ho ha fet amb un text fluid i complet, posant sempre que ha pogut el document al davant i guardant el rigor propi dels bons treballs acadèmics a l aparell crític, on l especialista pot seguir el curs de les seves preguntes. La desmemòria impulsada pel franquisme ha donat fruits ombrívols. El desprestigi de les humanitats i l ascendència de la xerrameca i l orgull acrític no han ajudat gens a treure les bardisses del feixisme. No és propi d un país que es vol modern i civilitzat. Per això és tan agradable llegir aquest estudi sobre l Orquestra Pau Casals que ha escrit Pepe Reche i aproximar-se un xic a l estela de foc d aquest meteorit que va travessar Barcelona i Catalunya ara fa cent anys.»