«"Cap escriptor no s hauria atrevit a escriure la història de la seva vida; s assemblava massa a una novel la d aventures". Aquesta és la conclusió a què va arribar Ilia Ehrenburg l any 1931 quan va conèixer Buenaventura Durruti. [ ] Així doncs, per tal d explicar la història de Durruti, l escriptor ha de renegar de la condició de narrador. [...] La novel la com a collage aplega reportatges, discursos, entrevistes i proclamacions; es nodreix de cartes, relats de viatges, anècdotes, fulls volants, polèmiques, notícies de diari, autobiografies, cartells i llibrets de propaganda. L heterodòxia de les formes revela en tot cas la bretxa que s obre en el mateix material. La reconstrucció és com un trencaclosques les peces del qual no acaben d encaixar. És precisament en les esquerdes de la imatge on ens hem d aturar. Encara que els narradors no ho sàpiguen, potser és aquí on hi ha la veritat que justifica el relat.» -Hans Magnus Enzensberger. Endinsar-se en la vida de Durruti significa submergir-se en la biografia col lectiva del moviment obrer del primer terç del segle XX a la península i, especialment, a Catalunya. Un moviment que va viure i va lluitar amb entusiasme per atènyer allò que tenia a tocar: la utopia llibertària d'un món sense jerarquies, sense desigualtats i sense fronteres. La vida de Durruti, com la de tants altres anarquistes, està plena de llacunes pròpies de la lluita clandestina, en la qual l'anonimat i l'absència d'empremtes són fonamentals per a la supervivència. Enzensberger omple aquests buits, que a voltes són primordials per resseguir la història, amb recursos de la novel la, l'assaig i el documental, i amb fonts sovint contradictòries. D'aquesta manera, aconsegueix reflectir el caràcter viu i plural dels subjectes que van donar vida en aquesta història i deixa en mans del lector les conclusions finals.
