VALENCIA AL MAR

L’expressió València al mar amaga una profunda contradicció. Si hi hagué un passeig “de València al mar” –per a anar a la mar– durant més d’un segle en l’imaginari col.lectiu dels valentins és perquè consideraven, evidentment, que la mar no era València. De fet, en un plànol de 1882, reproduït en el llibre, comprovem que el cap i casal, circumscrit pràcticament a les muralles medievals, era una cosa i el Grau i el Cabanyal, junt a la platja i al port, i a cinc quilòmetres de distància, una altra molt distinta. Enmig, hortes i hortes.

I no obstant, la mar sí és València. I tant que ho és! Com a poc des que Jaume I fundà la Vilanova del Grau. Sempre, però, hi han hagut dos ciutats: la que volia aplegar al mar i la que mirava a la mar. El conflicte del Cabanyal i de la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez naix d’esta dualitat: els que pensaven que havien de portar València al mar; i els que sempre havien estat allí, com uns valencians més, mirant a la mar.

La València que va nàixer fluvial fa dos llargs mil.lenis s’escora inexorablement cap a la mar. No perquè la ciutat aplegue, per fi, al mar; sinó perquè els valencians que viuen de cara a la mar, i el patrimoni que han sabut preservar, tenen cada volta més pes en el conjunt de la gran ciutat que som tots. Esta obra és una contribució a la València que mira a la mar i un homenatge a les generacions de valencians que han viscut sempre de cara a ella.