La vellesa està, ara com ara, molt desprestigiada. Tothom vol arribar a vell, però ningú vol ser-ho. En una societat en què s'enalteix la joventut i el culte al cos i la bellesa, ser vell -i més encara ancià- és una rèmora, una xacra, gairebé un estigma. Són molts els que fan tots els possibles per ocultar el fet, amagar els senyals de l'edat, comportar-se i vestir-se com els joves. Tractem la vellesa pròpia com si fora una malaltia de la qual ens avergonyim. Però, negar-la no la fa desaparéixer. Potser val la pena parar-se una miqueta a reflexionar-hi: a veure què té, també, de bo; com encarar-la de la millor manera, atés que (si hi ha sort) és inevitable. Ciceró, en De senectute, aquella obra clàssica sobre el tema, va voler convéncer-nos de les seues bondats, refutar les que ell considera que són les quatre causes per les quals la vellesa és temuda i tinguda per dolenta: 1) és un impediment per a l'acció, 2) debilita les forces, 3) pri va dels plaers, 4) està pròxima a la mort. És a partir d'aquestes quatre premisses, que Tobies Grimaltos reflexiona sobre aquest període vital de la vellesa, en discussió permanent amb Ciceró i altres clàssics, i la consideració de les experiències personals, pròpies o ben pròximes.
