ATRI

A Atri trobem diversos materials fruit d’un diàleg artístic. A la primera part del llibre, «amb diògenes», fa una al·legoria i retrat de Diògenes, la persona que es va voler desprendre de tot per viure en la puresa. Sunyol el cita, i amb ell, desconstrueix les sentències de l’autor per crear una ressignificació filosòfica. A “Mira” fa una recerca interior cap a les clarividències. A la secció «[N. del T.» ressegueix el traspàs d’una llengua en la traducció on no es pot fixar el sentit, explica el
tremolar del llenguatge, parteix d’un poema inicial que després és glossat, punt per punt, amb altres textos d’estructura semblant, cosa que genera un efecte multiplicatiu, exponencial, o d’arbre. A «Ara» s’explora el silenci. La possibilitat que sigui l’última expressió real. Tot allò que no s’ha pogut dir cap en el silenci. La «no» representació com el confí tangible del llenguatge més real i comú en tots. Si la pedra és la primera escriptura, «Tantàlica», allò del llenguatge que es fa
palpable. Hi ha un afany de desprendre’s, de callar dins el poema reverberant en les idees.