OBRERS I SINDICATS DE LA DICTADURA A LA DEMOCRÀCIA

Final del 1981. A la tele, Retrato en vivo. «Será que ya es primavera. Caliente, caliente. No sé». Aquell any, el tinent coronel Tejero havia intentat promoure un cop d’estat. Poc després s’havia firmat l’ANO, l’últim gran pacte de la Transició. Feia tretze anys que s’havien fundat les CCOO, en feia sis que havia mort Franco i cinc de l’onada de mobi­litzacions més gran que havien viscut mai les Illes Balears. El poble va sortir al carrer i va cridar democràcia. Al capdavant, sempre, els obrers i les seves organitzacions. El 1977 s’havien legalitzat els partits i els sindicats, i s’havien celebrat les primeres eleccions. El 1978 el poble va votar la Constitució i hi va haver els primers comicis sindicals lliures. El 1979 va ser el torn de les eleccions municipals i de la victòria aclaparadora de la UCD. També hi va haver una gran mobilització dels obrers pels seus convenis. Igualment el 1980. Però érem al final del 1981 i aquell any la democràcia s’havia consolidat, tot i que aleshores ningú no podia estar-ne segur. De tot aquest camí, complex i apassionant, tracta aquest llibre.