130è aniversari de la mort de Verlaine
La Marta Pasqual, traductora, diu al Pròleg: «Vaig descobrir Paul Verlaine (1844-1896) gràcies a Joan Sales, durant l’època en què escrivia la tesi doctoral. Mentre Sales era al front, en plena Guerra Civil, mantenia correspondència amb el seu amic i poeta Màrius Torres i li explicava que es refugiava en Baudelaire i Verlaine. Les ganes d’endinsar-me en els versos dels dos poetes, és clar, van ser immediates. Vaig començar per Baudelaire. El vaig llegir de dalt a baix i, després, vaig llegir-ne les traduccions que n’havien fet Xavier Benguerel, Jordi Llovet i Pere Rovira. Vaig aprendre a trobar la bellesa en la lletjor i fins i tot em va semblar que m’esqueixava quan l’esplín i l’ideal m’estiraven en sentits oposats. […] Sagesse és el cinquè recull poètic de Paul Verlaine i inaugura un tríptic religiós que anirà seguit d’Amour (1888) i Bonheur (1891). El poemari és el testimoni literari de la conversió al catolicisme del poeta i és fruit d’una època molt complicada que Verlaine, al costat del seu amant i també poeta Arthur Rimbaud, va mantenir amb la societat de l’època. Versos, violència i absenta. Molta absenta. La tarda del 10 de juliol de 1873, en una habitació d’un hotel de Brussel·les, els dos amants van tenir l’enèsima disputa. Rimbaud va anunciar a Verlaine que el deixava i que se’n tornava a París. L’altre, colèric i borratxo, va disparar-li dues bales. La primera va ferir el canell del jove i la segona va impactar contra la paret. Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó. Va complir la pena primer a Brussel·les i, després, a Mons. I va ser mentre estava empresonat, a soles amb la seva ànima, que va veure la llum: «Qu’as-tu fait, ô toi que voilà, / pleurant sans cesse, / dis, qu’as-tu fait, ô toi que voilà, / de ta jeunesse?». Què n’havia fet, de la seva joventut?»
