Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari i treballa a la Bilblioteca de Catalunya des de 1992. Anteriorment ha exercit d’administratiu, agent comercial, professor d’idiomes, traductor tècnic, documentalista i altres professions diverses i disperses.
Ha publicat uns quants articles relacionats amb la biblioteconomia i la documentació en revistes especialitzades. També és autor d’alguns fragments de prosa publicada a mitjans dels anys vuitanta en una revista fanzinerosa pràcticament introbable.
Escriu des de jove; primer, fins als vuitanta, prosa, després, prosa i poesia, i, a partir dels noranta, intermitentment, només poesia. Tot i així s’ha mantingut, a voluntat, allunyat de l’escena literària i no ha tingut cap interès a publicar. Tot i que la poesia s’associa sovint a una voluntat creativa jove, ell tenia molt clar que li era necessària la consolidació d’un llenguatge propi i l’assoliment d’una maduresa que dotessin la seva obra de la consistència necessària abans de publicar, i per això va optar per mantenir-se en el silenci dels calaixos fins passats els quaranta o més. El temps i l’experiència personal contribueixen a depurar motius i estils i per això havia decidit ser un autor tardà. El lent procés de composició de La trama perfecta s’inicia el 1996 i abasta un llarg període de gairebé onze anys.
Els seus poemes són veritables històries perfectament tramades on una certa alquímia li serveix per transformar els diferents aspectes de la relació amorosa, sovint empeltats de sordidesa o d’atmosferes extremes, en delicats expositors verbals de bellesa.
La de Daniel Busquets és una peripècia vital que suma la introspecció de l’investigador cultural que reverteix en erudició psicològica, artística, literària, social, a una experiència que s’ha gastat les sabates als escenaris més potents de la Barcelona canalla, sobretot la dels anys vuitanta, on l’autor esdevé un autèntic vianant de la més pura wild side urbana, i és aquesta heterodòxia estètica la que acaba eclosionant en la seva proposta poètica, tan al marge del que ens té acostumats la poesia tan de prosa retallada, moralitzant, sense transgressió ni aportacions novedoses i que tan sobrevalorada és en el nostre país. Sang nova, valenta i transgressora, doncs, sota una aparença de volatilitat i bellesa que pot enganyar amb esclats de llum el lector poc atent a qui escapa que aquests esclats que encisen i enceguen ho són de foscor.
