AIRE I SANS A LA BUTXACA

Felip Costaglioli va néixer l’any 1964 circumstancialment a Alès (sud est de França). Les seves arrels són diverses i profundament lligades al Mediterrani. Va créixer entre Algèria (terra natal dels seus pares), França (Tolosa, on va fer els seus estudis) i Catalunya (Baix Empordà), on va néixer i viure la seva àvia, la qual va exercir una influència importantíssima en la seva formació.

Malgrat que fa divuit anys que viu i treballa als Estats Units, Felip Costaglioli considera Palamós com a casa seva i torna cada any.

És professor de Cinema internacional i estètica a la Universitat de St Cloud State, Minnesota. Després de concentrar el seu treball d’investigació i de docència en la representació del buit, de l’absència i del silenci a l’àmbit de la poesia i del cinema, s’ha dedicat a estudiar grans directors com a poetes del cinema i a reflexionar i escriure sobre la relació entre llenguatge poètic i llenguatge cinematogràfic, o el cinema com a experiència poètica.

Aquests últims deu anys, ha col·laborat com a poeta i preformer amb múltiples videoartistes com Ron Gregg, músics d’avantguarda com els Zeitgeist (no us perdeu la gravació de Shape Shifting: Shades of Transformation) o electroacústics com Scott Miller i altres conreadors del risc creatiu El seu treball s’ha pogut veure en galeries d’art, museus i festivals als Estats Units i a Europa. També ha publicat un llibre de poemes, Un bout d’os sous la langue a les edicions L’arrière-Pays.

El seu treball poètic s’acumula en llibretes que l’acompanyen arreu i que per elles mateixes ja valen la consideració d’obra de creació, en les quals continua la seva tasca d’escriptura i de traducció en tres llengües (anglès, català i francès).

No escriu cap línia amb ordinador.

Com sempre, a casa no l’han vist, i és a partir d’aquest Aire i sang a la butxaca que tenim l’oportunitat de deixar-nos hipnotitzar pels seus textos despullats de llenguatge però saturats d’unes imatges completament sorprenents i que paral·lelament al tractament de la mort en Andreu Vidal o a la subtilització del dolor en Daniel Busquets, aconsegueixen casar dolor i corruptivitat amb èxtasi, bellesa, sensualitat i una delicadesa que de tan fràgil sembla que hagi de vaporitzar-se, desaparèixer sobre el confort de la pàgina blanca. Com ell, que sempre esdevé un punt de fuga cap enllà.