Marc Romera (Barcelona, 1966) és professor de llengua i literatura i editor. Fins a dia d’avui, però, ha exercit un munt de tasques de les que destaca el seu pas per la restauració, creant els restaurants “La Pianola”, a Palafrugell i “Ràdio Ohm”, a l’Eixampla barceloní, on ha intentat combinar la cuina amb tota mena d’esdeveniments artístics i literaris. També s’ha dedicat a la col·laboració radiofònica, exercint la crònica esportiva en vers en clau satírica a RAC-1 i portant una secció d’actualitat literària al programa Tendències d’Àngels Bronsoms a COM Ràdio. Així mateix, va exercir fins fa poc la crítica literària al Quadern d’El País i col·labora, també en aquest sentit, a la revista Caràcters.
Fins ara publicat els llibres de poesia:
Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988. Premi Amadeu Oller)
Disfresses (Columna, 1989. Premi Martí Dot)
La mandra (Columna, 1994. Premi López-Picó)
La mel (Cafè Central/Eumo, 2002)
La pau del cranc (Empúries/Ed.62, 2002, Premi Gabriel Ferrater)
i els de narrativa:
Mala vida (Angle, 2002, novel·la)
Amanida d’animals (Angle, 2004, contes)
La intimitat (Empúries, 2008, contes)
Segons el Diccionari de la Literatura Catalana, «la poesia de Romera es caracteritza per la seva gran varietat de registres i cada llibre és un nou punt de partida», i el punt de partida d’aquesta nova entrega és el de l’aigua com a element generador de llenguatge que alhora ha estat utilitzat hermenèuticament o simbòlica com a element generador de vida en la major part de la poesia universal, però també com a element que simbolitza altres intencions en poètiques més personals i que Romera canalitza i reutilitza en la seva poètica de la vampirització i transformació del que ja ha estat escrit, esdevenint així, els seus poemes, un constat homenatge críptic als seus referents intentant-ne l’assimilació a un llenguatge propi on la verbalitat rivalitzi en pes amb el sentit sense deixar de complicitar-s’hi. La poesia de Romera juga així a l’equilibri entre una certa cripticitat i un discurs quasi narratiu i més entenedor, acostant el seu llenguatge al del salm o l’oració ecumènica, i en destaca l’assoliment d’un llenguatge propi que el distingeix a l’instant de qualsevol altra veu poètica i que el consolida una vegada més com un dels poetes a l’ombra més interessants de les nostres lletres contemporànies.
