Pau Gener Galin, també conegut com a Janus, va néixer a Sant Celoni el 1977. Fins ara ha publicat Si al final no vinc, i m’esperes (2002), No calla (2005) i Vàlid per un viatge (2007). També ha escrit i estrenat l’obra de teatre Ofici de gàrgola. És col·laborador habitual de músics i artistes de diversos tipus, la qual cosa l’ha dut a fer multitud d’intervencions a les Amèriques, a Galícia i per tot el nostre territori. En les seves actuacions en directe ha anat variant el format de les lectures fins a fer-les imprevisibles, tot depenent de la disciplina que hi hagi volgut vehicular convertint els seus recitals en veritables i sorpresives apostes per la singularitat on l’única cosa segura que hi ha és la paraula. Són cèlebres les seves accions poètiques acompanyat de jocs sonors amb caixes, instruments de juguet, altres músics o escenificacions o projeccions visuals.
Dues situacions biogràfiques semblen indefugibles a l’hora d’entendre la seva especial poètica. La seva vinculació genètica amb el Montseny i el Montnegre i la seva experiència vital als Estats Units d’Amèrica, sobretot a Nova York, així com a Amsterdam. Aquests escenaris han alimentat i condicionat d’una manera definitiva la seva poètica, convertint-la en una aposta singular i destinada a destacar, per la seva intensitat, la seva qualitat i la seva aportació des de l’originalitat i la diferència, en el panorama de la poesia catalana del segle XXI. El Montseny, com a muntanya màgica, tal com apunta Jordi Vintró en el seu pròleg, dota la poesia de Janus d’intuïció selvàtica i prodigiosa on els poemes, construïts a partir d’una brevetat de ressò oriental transformen una matèria primera que prové de situacions o esdeveniments concrets i els disposa a l’ull lector convenientment transfigurats, convertint aquesta poètica, en aquest darrer llibre en un llenguatge més proper que mai, com si la seva evolució consistís en aquest apropament. Pau Gener se’ns presenta, tanmateix, com un autor d’una raça diferent de la de la d’altres poetes montsenyistes, i és l’experiència americana, on ha conviscut intensament amb els darrers representants de la generació beat (la fotografia de la solapa és de Helen Goddard) que dirigeix el salvatgisme esmentat cap a una voluntat de transgressió impregnada d’ironia.
Els seus versos aparenten simplicitat però amaguen una important recerca de plantejaments i de solucions tècniques que aporten un grau important d’estranyesa, que no de desconcert, suficient per allunyar els resultats de la poesia fàcil i funcional que tant abunda darrerament i que tant s’assembla a si mateixa (poesia de l’experiència?). Poemes aparentment tramposos, que ens semblen perfectament intel·ligibles mentre els llegim però que, en arribar al final, ens reclamen una segona lectura perquè la primera ha desvetllat l’enigma.
