Escriu-me! Escriu-me!, insisteixen els joves soldats protagonistes. En un temps on tot transcorria amb més lentitud que no pas ara, saber llegir i poder escriure una carta era fer-se presents, i més encara enmig de la tragèdia d’una guerra. El llibre que teniu a les mans ressegueix la trajectòria personal de set joves durant la Guerra Civil. Les cartes i dietaris ens informen del seu estat d’ànim, les seves il·lusions, les ganes de defensar la República i guanyar el combat als rebels feixistes; tot plegat embolcallat per la fam, el fred, el temor als bombardejos de l’aviació, el pànic davant el foc de morter, l’angoixa del soroll de les metralladores i de les bales. Els seus escrits no han estat concebuts explícitament per a ser publicats, per això conserven la frescor, l’espontaneïtat i l’emoció de qui viu directament la tensió bèl·lica des del front; així com la dissortada retirada cap a França i la vida a la rereguarda terrassenca.
Textos manuscrits i mecanografiats que van ser creats en condicions veritablement excepcionals: escrits entre la necessitat i el delit de comunicar-se en la foscor de la nit, l’escassedat de paper, amb un llum d’oli i el cansament acumulat del treball físic de tot el dia, el poc menjar, la picor dels polls sobre la pell i la pressa per ajaçar-se en precàries condicions per dormir i somiar.
La major part de la documentació transcrita gira a l’entorn dels dietaris o assaigs escrits pel terrassenc Pere Masana, entre els anys 1937 i 1939. Tanmateix, emergeixen els diversos protagonistes d’un epistolari conformat per un total de 1.104 cartes i targetes postals, de les quals 180 es presenten en aquest llibre. Cal destacar les circulars que cada membre del grup dirigeix a JOENTER BALLIMAN, un acrònim constituït pels noms de les noies (JOana Pagès, ENgràcia Armengol i TEResa Serarols), seguit dels cognoms dels nois (Joaquim BAllbè, Salvador LLImona, Pere Masana i Per ANglada).
Cadascun dels combatents al front enviava les cartes a la seva respectiva promesa, la qual mecanografiava els originals que tornava a lliurar a la resta de companys i companyes del grup, garantint que tothom rebia la mateixa informació. Lacueva aconsegueix fer una reconstrucció que va més enllà d’una estricta recerca local sobre la Guerra Civil a Terrassa. Tota una contribució a l’enriquiment del coneixement històric i, certament alhora, un exercici de memòria democràtica, rescatant vivències personals i col·lectives, naufragades en el riu de l’oblit de la Història.