CANTATA DE VALÈNCIA

Ciutat estimada, ciutat de la vergonya, València devastada, ciutat bagassa dels dies insòlits, ciutat fantasma, amor impossible, mala puta ciutat meua, ciutat ferida, ciutat bombardejada, mare dolguda; tot això i més dedica Xambó a València tot inspirant-se en els poetes contemporanis que l’han cantat.

“El veritable art neix de la contradicció, i València (com ser valencià) és una qüestió de resistència. A vegades tinc la sensació que tots els anys que ens van segrestar políticament aquesta ciutat -és a dir, culturalment, i això Xambó ho sap bé- van ser, d’alguna manera, com haver viscut perduts en una difícil traducció”. Això diu Àngels Gregori al pròleg. I més avant, afegeix: “Les inexistents polítiques culturals de la ciutat van expulsar durant anys els seus poetes. Però amb el temps la resistència també és una forma de felicitat, la que li ha donat la força a Xambó per treure tota la seua càrrega per escriure-la i cantar-la. I poca broma. Ací recull els sentiments i els símptomes de dècades de relació envers la ciutat, i amb aquest còctel, en fa una Cantata que s’inicia amb l’evocació de Fuster i els racons més desmemoriats de la ciutat fins al desig d’esperança que torna a ell com un amor ferotge”.