No fa gaire temps, un mobil era un aparell semblant a un sabatot amb plataforma i amb una llarga i gruixuda antena, i les poquíssimes
persones que en tenien, generalment executius de multinacionals, eren objecte d’admiració, burla i enveja mal paida. Des de fa poc temps, el mobil és un aparell cada vegada
més petit i lleuger, sense antena visible, i ara són poquíssimes, i raríssimes, les persones que no en tenen. Per acabar-ho d’adobar, poquíssimes
són també les persones que en tenen i que podrien prescindir-ne.
No fa gaire temps, el terror era un concepte que associavem a pel·lícules i a novel·les de genere. Des de fa poc temps, el terror, associat a una paraula de moda, “global”, ha deixat de pertanyer al món de la ficció i ens assetja per les cantonades, a tot arreu. I, encara pitjor, a cap lloc en concret.
No fa gaire temps, hi havia comedies, drames i tragedies. Últimament, només sembla que hi hagi barreges. O patetisme.
A Mobil, quatre personatges volen tallar els fils que els uneixen al pitjor de les seves vides. Pero en un món tecnologicament avançat, els fils ja no són visibles. ?Com es talla un cable que no es veu, i que ni tan sols sabem si existeix?
