Hi ha pardals i pardals.
Els pardals de Valeria es limiten a passar per davant de la seva finestra, a irrompre en els seus somnis, a voletejar la seva solitud, a poblar el silenci de les seves veus. I poca cosa més.
Veus? Presencies? Esperits? Com poblem el buit, com suplim les mancances? I, sobretot, l’absencia: aquell forat que deixen els que se’n van abans que nosaltres, com l’omplim? On s’aprenen la renúncia, la resignació, l’oblit?
Valeria, és ben cert, no ha volgut aprendre els estrategemes que el temps brinda als qui tenen pressa. Va decidir quedar-se on era, amb l’absencia a flor de pell i els pardals al cap, al cor, a l’anima, a la saleta d’estar... És la seva, sí, una soledat sonora, i el seu buit, un buit més aviat ple. D’esperits, de presencies, de veus. O sigui: de pardals.
Quedar-se, sí, d’acord, pero molt lluny de la conformitat. A la seva manera, Valeria es rebel·la i cerca, en un viatge immobil, allo que va perdre sense haver tingut mai. L’amor? Diguem-ne amor.
La veritat és que la seva podia haver estat una historia d’amor: de recerca de l’amor més enlla de la mort. Un drama sublim, en fi. Pero va tenir la mala sort que el seu destí caigués en mans d’un autor propens a l’humor i aferrissat per la política. Amb la qual cosa el seu drama es convertí en una comedia, la seva recerca en una intriga gairebé policíaca; i pel que fa a la sublimitat... va córrer el risc de naufragar en les terboles aigües de la guerra bruta.