MON PARE ÉS DONA DE FER FEINES

Només els grans narradors saben retratar universos complexos amb paraules senzilles. Saphia Azzeddine, l’escriptora francomarroquina d’humor esmolat, forma part d’aquest grup d’escollits. A través de la mirada d’un adolescent, en Polo, Mon pare és dona de fer feines ens parla de la indignitat en què viu molta gent. Ens parla de la precarietat. De les famílies desestructurades i dels «desaprovats de naixement». Ens parla, sobretot, de la vergonya que sent un jove que intenta escapar-se de l’entorn on creu que s’acabarà enfonsant. I ens fa riure amb el cor trencat.



Novel·les com Mon pare és dona de fer feines, de Saphia Azzeddine, tenen l’aspiració de matisar i posar en dubte aquesta dignitat universal, perquè hi ha vides que costen més de viure que d’altres i, quan s’analitzen des de la mirada directa i inclement d’un fill que acaba d’entrar en l’adolescència, poden arribar a considerar-se, en paraules que el noi no dubtaria a fer servir, una puta merda.

— Jordi Nopca