Joan Todó (La Sénia, 1977) és escriptor. Ha publicat dos llibres de poesia, Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012), un llibre de contes, A butxacades (2011) i una novel·la, L’horitzó primer (2013), parcialment escrita a Croàcia, a banda d’un relat llarg, “El final del món”, dins La recerca del flamenc (2015), totalment escrit al Delta de l’Ebre.
Ha traduït els contes de Gonzalo Torné (Les parelles dels altres, 2013), les memòries de Sebastià Juan Arbó (Els homes de la terra i el mar, 2015) i un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, 2016). Després d’una sèrie de feines temporals en revistes com Paper de Vidre, Caràcters, Suroeste, Quadern de les idees, les arts i les lletres o Revista de Letras, ha trobat una feina fixa (per ara) a la secció “Llegir escrivint” de L’Avenç.
Arriba un moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre.Però aquesta revelació deixa a l’ombra altres mitges veritats. Al voltant hi ha més farsants. I correm el perill d’anar-ho oblidant tot i recular fins a la casella inicial. La literatura pot contribuir a la gran confusió, però també ens pot ajudar a revisar alguns plantejaments i esmolar la mirada.
En aquest recull de contes, Joan Todó, artesà tenaç i narrador versàtil, furga en els replecs de la nostra consciència i en la memòria dels darrers anys, per mostrar-nos el revers del que hem viscut. Ens parla de lladres professionals o d’estar per casa, de grans i petits enganys; però també de l’autoengany que fem servir per anar tirant, la crossa indispensable per als qui malden per evadir-se d’una realitat tediosa, dolorosa o abjecta.
Amb una prosa plena de matisos, retrata una indignació que no s’acaba, el desig sempre insatisfet de ser lluny d’aquí i la ràbia d’un món que es perd. La seva mirada escrutadora i irònica qüestiona les percepcions en què basem els nostres relats i identitats, amb un modèlic desplegament d’energia literària.
