PUNYETERA FLOR

Cansat d’enyorar l’altre, un ull se n’haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s’hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d’existència que fa córrer sang i que li dirà i rajarà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l’enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems. I és per això que li deurà el fet de respirar una atmosfera blava i primitiva, plena de gasos tòxics, i és per això també que li deurà les vides que vindran. L’un i l’altre jugaran a maquinar les parelles més antigues i més necessitades de treva: el gat i la rata, la llum i la nit, l’astre i el forat, l’abella i la glicina, el desig i l’insomni, la munició i la pau, la mort i la primavera. El llibre s’hi esbatanarà tot i la poeta també. Per fi caure de mala manera és també un ritme. La trencadura desarticula allò. I allò permet de dir el dolor vital de la unió que reburxina. Perquè adherir-se aquí a l’inconegut que batega dins de l’home desconegut emmena a perdre’s per les escales d’un destí que no vindrà marcat. No hi haurà barana per evitar l’abisme. Tot s’haurà de fer i de caminar com si fos la primera vegada: l’amor i el ritme són segurament els més nous i els més atrevits de la literatura trobadoresca actual.