«...en aquella època, la figura femenina, el fantasma de l’amor per una dona, gairebé mai no penetrava amb traços definits en la meva ment. Però en tot el que jo pensava, en tot el que sentia, s’amagava un tímid pressentiment semi-inconscient de quelcom que tenia a veure amb la dona, alguna cosa nova, dolça, encara per descobrir... ~ [...] Vaig tenir la sensació que la coneixia des de feia molt de temps i que no sabia res ni havia viscut abans de trobar-la... ~ [...] M’enfilava a la paret alta, m’hi asseia i allà em quedava com un jove trist, solitari, infeliç; tant, que jo mateix me’n compadia. Nogensmenys, tals ombrívoles sensacions, al mateix temps, em resultaven plaents i jo m’hi rabejava en elles. ~ [...] Estimat meu -deia ella, inclinant-se sobre meu, i la seva veu sonava tendra i agitada alhora-, ¿com has pogut fer això? ¿Per què m’has obeït? ~ [...] En presència seva, m’encenia com el foc... ¿i què importava saber quin foc era aquell en el qual cremava i em fonia? Era meravellós cremar i fondre’m així, dolçament. Em vaig lliurar per complet a les meves sensacions, i m’enganyava a mi mateix, em girava d’esquena als records, i cloïa els ulls davant del que pressentia que vindria...»
