SILVIE ROTHKOVIC (Barcelona, 1981) ha publicat els llibres de poesia: Helicòpter (LaBreu, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i Pianos i túnels (LaBreu, 2013) i amb, només, aquests tres títols ha convertit la seva veu en una finestra expressiva d’una singularitat sorprenent i sovint desconcertant que, amb la seva actitud d’aïllament, d’invisibilitat, de manca de pressa per publicar, han acabat bastint un univers estètic que troba els seus referents en el món de la música culta i en l’art del segle XX, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris universals heterogenis i el pes d’una iconografia pop que imprimeix la raó estètica del seu llenguatge.
Després de la carícia freda de Pianos i túnels, ens ofereix, amb La nit que és dins el dia, la desaparició que es sensualitza en la distància de la paraula, la paraula que esdevé procés pictòric i musical, aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa que configura l’abisme epifànic en què es converteixen els seus poemes.
Hi ha aquell moment de primavera freda en què de sobte el trencament es declara, se significa.
