CANT DE LES GRANOTES, EL

Petjades de cèrvids que es perden bosc endins, penombres i crepuscles que es fonen amb el llarg hivern, homes i dones que caminen sols i sense ajuda, un vast territori despoblat que dibuixa el pas de les estacions i que enamora al mateix temps que reclama solucions perdudes pels calaixos del progrés i la uniformitat. La denominada Lapònia espanyola contrasta sobre manera amb la falsa abundància mediterrània, i actua com a refugi dels qui cerquen alguna cosa més que benestar transitori i pau vacacional. Una terra oblidada, sí, tanmateix una gran oportunitat, l’espai per on discorre una rutina anònima que no aspira a grans modernitats, allà on un pot retrobar-se amb si mateix mentre sent la remor del riu feréstec o assaboreix la bellesa de tot plegat, des del detall més insignificant fins a la immensitat inabastable: els perfums de la natura, la profunditat del llenguatge, la crepitació de la llenya en la llar de foc, l’aigua que s’escorre pel vessant de les muntanyes, la simfonia d’un bosc tan bonic com desatés, el silenci penetrant que tot ho amera… Amb el respecte per bandera, el jo narratiu cau pres d’un encanteri literari que es perfila mentre el fred s’allunya i deixa pas a una primavera onírica de lletres infinites.