Les identitats es construeixen amb models i rèpliques mentals, els poemes d’Alteritat creixen en la frontera entre el jo i el tu, en aparença potser perfectes desconeguts, a l’hora de la veritat
imperfectes amics. I aquests poemes creixen en els mateixos marges de la realitat en què tots els textos –poètics, de ficció, o dels altres, “normals”— juguen, en el bon sentit de la paraula
i amb molta estratègia, a crear significat entre el que es diu i el que no es diu, a comunicar sense dir explícitament. No són pas terrenys de ningú, sinó més aviat el terreny de dos, o de
molts, o de tots, on sembla que a vegades l’entesa és ben possible i dona fruits.
En molts aspectes hi ha fractalitat entre cada un dels poemes que es presenten, els set capítols en què s’agrupen i el poemari en conjunt. Com en un arbre, com en el relleu de la costa,
com en un cristall de neu... De fet, i de debò, natura i cultura també poden donar-se la mà, caminar plegats. Segurament són un altre binomi indestriable, com el discurs i la vida.
Alteritat proposa, a partir d’una sovint i inevitable desfeta del jo, d’una descomposició de caràcter i esperit, una recerca de possibles certeses entre dubtes i contradiccions vitals. I
també, i sobretot, camins de reconstrucció fonamentats en la interrelació amb l’altre, al capdavall un (vos)altres o un (nos)altres que sempre ens acompanya.
