FILACTERI D’INFRALLENGUA

Sense necessitat d’arribar a la poesia visual, sense introduir en la poesia altres signes visuals que no siguin lletres, Carles Hac Mor pot afirmar amb Apollinaire: —Et moi aussi je suis peintre. Mentre ens condueix una mica més lluny en el camí de l’autonomia literaria iniciat pels textos anteriors de l’autor: cada cop més distanciats de la realitat són cada cop més realitat perque, de fet, no hi ha realitat anterior ni més enlla del signe i la representació. Llegir Filacteri d’infrallengua és viure la llibertat més absoluta en la realitat més real. La seva lectura no reclama un procés lineal: hom hi avança, hi retrocedeix, recomença, s’atura, mira més enlla... i, estigueu-ne segurs, la relectura d’un fragment anterior ja té un altre sentit que quan l’havíem llegit per primer cop; en ocasions, ni tan sols recordarem haver-lo llegit tot i haver-ho fet només uns segons abans —com que el llenguantge no hi té un desenrotllament logic i lineal, no queda fixat en la memoria anecdotica, per la qual cosa sempre és nou i té un sentit diferent. De fet, l’escriptura del text sembla igual a aquesta experiencia de lectura i, per tant, l’encoratja: paraules, sintagmes i associacions retornen transformats, reapareixen desiguals a si mateixos perque canvien d’aspecte i de context, provoquen que se’ls donin sempre nous sentits.