APUNTS DE CINEMA 2. ÉRIK BULLOT

El fantasma del cinema es passeja pels nostres arxius i col·leccions. Les filmoteques no només conserves les còpies finals de les pel·lícules. En recórrer les seves prestatgeries de caixes metàl·liques, en agafar els seus ascensors gelats, com si entréssim en una glacera, en fullejar els guions oblidats i les fotografies sense peu de foto, descobrim la presència secreta de les pel·lícules que mai no van tenir lloc, obres inacabades, pel·lícules en potència, presagis interromputs que formen un cinema de paper, efímer i làbil.
En una època en què el projeccionista sembla que s’esvaeix lentament de la nostra memòria, en què les pel·lícules es dispersen per les nostres pantalles portàtils, emergeix el somni d’un cinema imaginari. Potser no cal convocar tota aquesta maquinària pesant per realitzar una pel·lícula. Un llampec a la nit, un centelleig fugaç, una batuda d’ales, una ona sonora, són pel·lícules vives que deixen anar els poders del cinematògraf. Sota la pressió de les nostres parpelles, la dansa dels fosfens provoca un calidoscopi de visions abstractes i acolorides. El cineasta hi veu amb la pell i transmet les imatges telepàticament. Cinema sense cables ni electricitat. Tanquem els ulls per escriure la història fantasmal del cinema. Reivindiquem per al setè art el dret a ser jutjat només pels seus somnis. La pel·lícula apareix i desapareix com un estel que sobreviu lluminosament a la seva extinció.