PAÜRA

Anna Enrich (Barcelona, 1984) és llicenciada en Filosofia per la UB i exerceix de professora de secundària en les deixalles que queden d’aquesta matèria en el nostre deficitari sistema educatiu. També està directament relacionada amb el món del teatre, on, paral·lelament a la docència de la filosofia, experimenta en el camp escènic des de l’escola Tallers de Teatre Silvia Servan, impartint classes des de fa dues dècades.
Els seus inicis en el món de la poesia van arribar aviat, durant els anys d’estudiant de secundària, a l’institut, a finals dels anys noranta, però és durant el tombant de segle que es comença a passejar per l’escena poètica del moment a la ciutat, segueix escrivint i comença a participar d’alguns recitals en un moment en què l’oralitat cobra una importància cabdal com a mitjà de difusió de la poesia al nostre territori.

La seva escriptura diu sentir-se en mig d’una tempesta: antena de llamps fa de transcriptora de sonors estats i estimats malsons. El poemari s’estructura en tres parts que es correspondrien amb «les tres ferides» del poema de Miguel Hernández. Una primera part inspirada en quadres, somnis..., Leonora Carrington, Pieter Breugel...; una segona que recull experiències autobiogràfiques sota el títol d’un disc de Bob Dylan; i una tercera part, sota el títol d’una tercera part de llibre d’Anne Carson.

La veu poètica d’Anna Enrich és d’una singularitat que no accepta etiquetes ni encasellaments, experimental i amb una construcció de llenguatge que situa el lector sota una sensació de terrabastall, com si els poemes recollissin la força destructora dels llamps d’una tempesta però també aquesta llum que enlluerna i ordena, en una sensació de caos sonor, el malson i les emocions de la condició de viure.