Quan de jove vaig tindre als ulls alguns poemes de Les Flors del Mal (Flors i Mal en majúscules, Flors que eren dones, dones del Mal. Què era això, per favor!?), després del ressò planetari què el llibre provocava encara, molts anys després d’haverse publicat i traduït al castellà, vaig celebrarho. La flama estava encesa. El desig de llegir i entendre «les Flors» en la nostra llengua, sense jo saberho, estava en marxa. Al batxillerat, que no vaig acabar, vaig escollir francés com a llengua estrangera. Aquelles «Flors del Mal», que durant anys mai acabava de comprendre del tot, em seduïen literàriament i em seduïen personalment. Ara, després de vivències, persones i circumstàncies diverses, sense un coneixement profund del francés del llibre, riquíssim, vers rere vers, des d’un cantó, com un ver enamorat afeccionat, he acabat, com he pogut, no sé com, traduintlo. Espere no haverles traït massa. Demane disculpes de bestreta.
