"L’estret camí de l’interior", el darrer diari de viatge de Matsuo Basho (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra són presents a totes les antologies, i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma.
Fruit, a pesar de la brevetat, de quatre o cinc anys de treball, el diari narra cinquanta-tres dies d’un viatge que portà Basho a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyo, havien cantat a la seva poesia. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Basho, seguint la seva màxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.
Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, la forma de poesia col·lectiva de què Matsuo Basho fou el mestre indiscutible a la seva època, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla.
Matsuo Basho (1644-1694) és un dels poetes més importants de la tradició japonesa, i sens dubte el més ben conegut fora del seu país. Nascut en una modesta família de samurais de la ciutat d’Ueno, gràcies als seus dots poètics entrà de ben jove al servei dels senyors locals i es formà en el conreu del "haikai renga" o poema encadenat, una modalitat de poesia col·lectiva de la qual arribaria a ser el mestre indiscutible de la seva època.
Tot i la proximitat dels cercles poètics de Kyoto i Osaka, més actius, als vint-i-vuit anys es traslladà a la ciutat d’Edo, on es va anar forjant un estil poètic propi a partir de lectures de clàssics xinesos i japonesos, l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores en el conreu del "haikai" i de l’haiku, que n’és l’estrofa inicial. L’any 1677 va fundar la seva pròpia escola poètica, que privilegiava les composicions austeres, basades en l’atenció als sentits i el to meditatiu, i el 1680 va prendre el pseudònim de Basho, el nom de l’arbre que creixia al jardí de casa seva i que representa la sensibilitat del poeta.
