Aquest tercer dietari memorialístic segueix dos d’anteriors publicats per la nostra editorial: Mirall ustori, 1981-1987 (2020) i Embastes i piripius, 1999-2007 (2022). Sumen més de vint anys atzarosos entre Olot i Barcelona, amb salts, perquè Busquets ha anat deixant retalls de la seva vida en altres escrits.
Aquest és un dietari d’un home madur, ja jubilat, que no amaga les seves xacres però tampoc el seu dinamisme. Prepara i presenta llibres (a llocs tan inversemblants com el Sincrotró Alba o a la Plaça de Sant Jaume), escriu articles sarcàstics o punxeguts (contra el rei, contra magistrats, contra polítics…), fa part de la junta de «Cristianisme al segle XXI» (i ens parla de ponents de categoria a les seves sessions d’«Espai Obert»). Desplega les seves amistats, sobretot en els sopars-tertúlia dels amics gironins, cosa que li permetrà tractar personalitats com els presidents Mas i Puigdemont, polítics com Junqueras o Mas-Collell i professionals de primer rengle, amb els quals s’enriquirà el lector d’aquestes pàgines. És un dietari que, des del punt de vista del país, es focalitza vers l’1 d’octubre del 2017 (que voluntàriament, no exposa), tot analitzant cadascuna de les falses inconveniències que ordeix l’Estat contra la majoria d’edat de Catalunya (9N inclòs). Tampoc no amaga la seva vis polèmica sigui amb la Fundació Xirinacs, amb l’arquebisbe Omella o amb els propis amics d’«Ecofòrum. Club de debat de la Garrotxa». Malgrat els seus handicaps té humor per viatjar amb la família (Euskadi i Nafarroa, Florència, Praga, La Campània, Sardenya…), perquè, per a ell, viatjar és un aprenentatge. Arrelat a Olot i a la Garrotxa els caps de setmana i en èpoques no escolars, amb el fill i la muller, frueixen allí de la natura i es diria que es nodreixen de la saba volcànica de la comarca per desplegar totes les seves activitats i afrontar la realitat amb ulleres d’harúspex, per analitzar-ne les entranyes.
S’ha escrit que, avui, el dietari, amb la seva discontinuïtat, és el gènere més valorat en literatura com a possibilitat d’expressió híbrida i singular, única forma capaç de reflectir un món com el nostre, d’identitat trencadissa i moral atomitzada. Enllà de consignar el dia a dia, Busquets mostra la seva capacitat de saber alçar els ulls als problemes globals —fam, presons, energia, corrupció, paradisos fiscals…—, cosa que atorga al dietari, segons escrivia el professor Albert Pla, «una dimensió moral evident». Quan es refereix al Daeix o al Donbass, per exemple, gairebé pronostica les actuals tensions al món islàmic i la malaurada guerra a Ucraïna.
Agustí Pons ho deixa meridianament clar en el pròleg: «Ens trobem davant d’un text que, fidel al personatge que l’escriu, se situa amb total exactitud a contracorrent de les modes més subratllades per periodistes, intel·lectuals i opinadors en general. […] I aquesta és potser una de les característiques més fascinants del llibre: que sota la imatge d’un savi enciclopèdic s’amaga un personatge capaç d’analitzar la realitat amb una lucidesa implacable. I això només és possible des d’un coneixement profund de l’ànima humana i dels ressorts de tota mena que l’empenyen».
