MODERNITAT FRUSTRADA, LA

La modernitat frustrada exposa un balanç sobre l’estat de la llengua, la literatura i la ideologia de l’edat moderna a l’antic Regne de València. Una visió sobre tres centúries que, després de la plenitud lingüística i literària viscuda al Segle d’Or, col·locaren els valencians en una posició gradualment secundària i subalterna en el tauler politicocultural europeu, però, alhora, en un estat de vitalitat indiscutible i a la vora d’una Renaixença que era encara possible, si bé es tractava d’una simple besllum. La raó és que la modernitat cultural —en el sentit ideològic de la paraula— feia temps que s’havia frustrat: la creació d’una manera primària de pensar, d’actuar políticament i d’expressar-se «entre iguals» en aquella nova Europa que s’havia anat construint. Una manera pròpia, sostinguda i retroalimentada per la llengua, i en igualtat amb la resta de cultures polítiques. Això no succeí mai. El que passà, en canvi, fou que aquella veu existí, i vitalíssima, però —en part, en bona part i cada vegada més— expressada de manera subsidiària i a l’ombra de la cultura castellana: cultura moderna d’Estat.

D’altra banda, el títol de l’obra descarta definitivament aquella tenebrosa etiqueta de «Decadència», tan utilitzada durant un temps i ara ja en desús acadèmic. Tot plegat, es tracta d’un assaig per a explicar aquell passat, però també, sense dubte, el nostre present.