El poemari no està dividit en seccions, però en realitat aconsegueix un gran nivell de coherència en girar tot el llibre al voltant del dolor i altres símptomes de la migranya i de la sensació d'aïllament i solitud que comporta. De més a més, l'autora va repetint determinades imatges i paraules al llarg del llibre, on el significant es va expandint i multiplicant, traspassant-se, de poema en poema, en eco i coda, com ara: «esclau», el malalt; «clau», l'esperança; «fera», la malaltia; «mot», instrument per l'esperança; «crisàlide» i «capoll», per designar la reclusió, física i mental, que ocasiona la malaltia; «dolor»; «por» o «flor», també esperança i possibilitat de bellesa, malgrat tot. Així, Bekele estableix tot un camp semàntic propi per descriure l'experiència, amb dolor, sí, però també amb fe per superar els pitjors moments i on la poesia esdevé un mitjà clau, ja que li permet descriure fets durs amb gran bellesa, buscant la bellesa, que porta a aspirar a una certa pau, un conhort, una esperança.
