FOSSILS AL RAS, LOS

Joan Todó (La Sénia, 1977) se’ns presenta amb un primer llibre que no és, precisament, el llibre d’un debutant. Més com a final de camí i com a porta d’entrada a un altre, aquests poemes han d’acabar donant més fruits tan intensos i perfectes com el que aquí presentem. Passat pel sedàs acadèmic de la Teoria Literària i la Literatura Comparada, però alimentat, sobretot, per l’anarquisme del lector de criteri i sense reserves i del degustador hedonista de la vida que aporta el pes continental necessari a la matèria creativa, aquests Los fòssils (al ras) ens arriben amb una maduresa estranya en un poeta que per defecte generacional podria ser considerat jove, i inèdit, i totes aquestes coses que sovint ens permeten perdonar certes defectuositats dels debutants. Així, l’enfrontament paradoxal del subjecte amb el paisatge que li és propi per origen, les terres de l’Ebre, i el que l’acull, el contrapunt de la ciutat, teixeix una xarxa quasi perfecta amb la capacitat discursiva, la creació d’imatges poètiques impactants, un lirisme intimista i alhora deutor de l’exterioritat, una sàvia capacitat constructiva del llenguatge, un valent i alhora quasi indisciplinat ús del lèxic local i expansiu i una capacitat de construcció i disciplina poètiques sorprenents en una primera obra.