Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) Andreu Galan és valencià, de l’horta de València. Malgrat això, ell sempre defensa amb convenciment que habita el Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. En l’actualitat treballa de mestre a Barcelona i arrodoneix la seva diplomatura en Magisteri (especialitat musical) per la Universitat de València amb la llicenciatura en Filologia Catalana. Malgrat la seva joventut, té molt clars quins són els seus objectius: tenir fills, escriure, com a mínim, un bon llibre de poemes (la qual cosa des de LaBreu Edicions estem convençuts que ja ha assolit malgrat que això només sigui un bon començament) i despertar un exèrcit de poetes mitjançant la seva tasca docent, perquè la seva edat li permet creure, encara, que l’escola és el lloc ideal per despertar la inquietud per la poesia en els infants. Seguint aquest objectiu ha posat en marxa, juntament amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (www.pissiganya.cat), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets.
La seva obra ha estat antologada al celebrat Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, ha publicat articles i poemes en la revista literària mallorquina Pèl capell (exili interior) i és autor del llibre de poesia infantil Qui no sap riure no sap viure! que ben aviat sortirà a la llum. També s’ha dedicat d’una manera insistent, a participar en un munt de festivals poètics i recitals, amb actuacions molt singulars en les quals combina les seves dots rapsòdiques amb caixetes de música i instruments de juguet, amb la qual cosa aconsegueix crear una complicitat molt especial amb el públic.
La seva insultant joventut contrasta amb el perfil quasi clàssic dels seus poemes. Primer se’ns presenta amb un seguit de sonets, on és capaç de demostrar el seu domini de la llengua i del ritme per escampar-se, després, en intensitats introspectives que afloren en una visceralitat quasi estellessiana, no és casualitat que Estellés sigui un dels seus referents més importants i un dels poetes sobre els quals Galan s’ha dedicat més a investigar. Sembla que Galan deixi per més endavant el moment per a l’experimentació i la destrucció, coincidint amb el mestre Foix en què abans de destruir cal construir i demostrant, d’aquesta manera, com ho van demostrar un Miró, un Picasso, un Rothko o qualsevol dels grans artistes del segle XX, que primer cal saber pintar bé i demostrar-ho, i que la revolució ja vindrà per si sola. I tot i així, aquesta revolució, aquesta joventut que rebenta, esclata no en la forma sinó en el contingut d’aquests poemes, a voltes vitalistes fins al límit, a voltes destructius i nihilistes, però sempre fascinants.
