Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista. Durant molts anys va conduir, amb Pere Ejarque, el “Nopotsermentida” de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis d’aquest país. També és el creador de les pàgines web “Nopotsermentida” (primera època), “Arxius, cases i museus d’autors en llengua catalana”, “Poesia a Sant Cugat” i “Mahalta: II Festival Internacional de Poesia de Lleida”. Malgrat el seu lligam filial amb El Vallès, viu des de fa uns anys en un poble lleidatà, on es dedica, sobretot, a la desaparició.
No està vinculat a cap grup ni a cap moviment ni ortodòxia poètica, malgrat que en el seu moment se’l va intentar associar, equivocadament, als Imparables. I no és gratuït el fet que la vinculació d’un poeta com Marc Masdeu sigui una mena de llaminadura per a qualsevol grup o per qualsevol poètica que defugi la banalitat i que reivindiqui l’exigència i l’ambició literàries en el sentit més estricte, perquè Masdeu és, a hores d’ara, una de les veus poètiques més compromeses amb si mateixes i la seva poètica és una de les més ambicioses que podem trobar actualment en el riquíssim panorama poètic del nostre país. Jove, però amb una maduresa literària que molts voldrien, Masdeu ha anat construint, al llarg de la seva peripècia bibliogràfica, un edifici poètic de sòlids fonaments, amb fosques dependències però amb vistes extenses i apassionants. La seva no és una poesia fàcil ni en el contingut ni en el continent, i lluny de poder ser banalitzada per les veus que li són crítiques titllant-la de poesia que no s’entén, és una poesia plena de significat que requereix de la intel·ligència i de la complicitat del lector, del retorn (la relectura), i d’un coneixement més o menys ampli de la poesia universal que forma part dels fonaments que sustenten amb una fermesa inamobible aquest edifici poètic que segueix contruint-se.
Fins ara ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí) i Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries).
A El carnisser del fred, Masdeu mira de cara el dolor que, com un mirall opac i clivellat, ens retorna aquesta mirada per obligar-nos a contemplar les ferides del món sense la indiferència a què ens hem acostumat i sense els filtres d’hipocresia moral amb què ens han ensenyat a empassar-nos la ferida. La distància, en tot cas, prové d’una poètica i d’un llenguatge que defuig la claredat fàcil del discurs convertint el lector en agent actiu obligat a desxifrar la multiplicitat, quasi eliotiana, de veus que no només contemplen i exposen la ferida del món, sinó que la burxen i grapegen per transformar-la en una bellesa verbal que, quan no maltracta, incomoda.
